Quan parlem de practicar esport no podem deixar de costat la part competitiva que tot esport porta associat.
Si busquem la definició de competir en els diccionaris podem trobar definicions com: “lluitar diverses persones per aconseguir un mateix objectiu”, “disputa entre dues o més persones per obtindre un premi” i així una infinitat de definicions que el que vénen a mostrar-nos és que una competició i en el nostre cas una competició esportiva no és una altra cosa que un espai on demostrar que som millors que uns altres, esta és la idea que ens acompanya quan el nostre fill ens diu un bon dia mama, papa, vull jugar a tennis, vull jugar a futbol, vull practicar rugbi, vull jugar als escacs….. I esta és també la idea que els transmetem els majors quan els acompanyem a un partit o a una competició:
-“Molt bé filla, eres la millor!; molt bé fill, has guanyat el trofeu!, heu quedat els primers!”, són frases que es poden sentir en el millor dels casos; doncs també frases com:
–“heu tornat a perdre, sempre acaben guanyant-te, has tornat a quedar-te a punt de guanyar” són frases lapidàries que per desgràcia també llancem sense adonar-nos de tota la càrrega emocional que estem transmetent
Competir en una disciplina esportiva porta associat el desig de guanyar a algú, de destacar per damunt d’altres esportistes i això és el que motiva tant a l’esportista com als aficionats, les ganes de vore com superes als altres o de com el teu equip ha guanyat a l’equip visitant.
Doncs bé, això que sembla tan normal i que sempre ha estat associat a l’esport hui dia sabem que no és del tot cert.
-¿Com podem explicar que tots els caps de setmana milers de persones competisquen en carreres populars on només hi ha un guanyador per categoria?
-¿Com podem explicar que equips que no guanyen cap partit continuen jugant cada cap de setmana anant a entrenar 3 vegades per setmana?
-¿Com podem explicar que esportistes que mai han guanyat en una competició continuen entrenant i competint àdhuc sabent per endavant que mai guanyaran?
La resposta l’ha donada el mateix Rafa Nadal en el torneig d’Austràlia quan després de finalitzar el torneig sent derrotat per Novak Djokovic i després de no haver perdut cap set durant la competició va dir (font wikipedia):
-“….Continuaré treballant dur i lluitant. A vegades este torneig és dur per a mi, per lesions o dies com el de hui. Però donaré tot el que tinc per a tornar i tindre més opcions….”.
Efectivament, com diu Rafa Nadal donar tot el que un puga en cada competició, o cosa que és el mateix esforçar-se per millorar-se un mateix, competir però no contra ningú sinó contra un mateix. La superació personal és el que porta a esportistes a alçar-se l’endemà d’una derrota i entrenar amb més ganes encara. Posar-se reptes personals, treballar per a aconseguir uns objectius propis, deixar de comparar-se amb els altres i valorar les possibilitats que cadascun té si s’implica i treballa per a aconseguir millorar-se a si mateix.
Com podem veure molts són els ensenyaments que l’esport ens aporta si sabem gestionar-lo i transmetre valors que transcendiran més enllà de la pràctica esportiva. Superar-se a un mateix en el dia a dia i deixar de comparar-se amb els altres és la petjada que entrenadors i clubs poden deixar en els nostres xiquets de hui i adults de demà.
Guanyar no sempre és guanyar, guanyar també és créixer.
Pascual J. Sales Rubio, Psicòleg de l’Esport