Agressivitat, agressió, violència,… tot és el mateix?

De forma col·loquial solem emprar termes com a “agressivitat”, “agressió”, “violència”, i similars, de manera més o menys indistinta, com si foren sinònims, però realment no ho són, tenen importants diferències, que a més s’incrementen quan es porten al terreny del pràctic. També a voltes s’usen col·loquialment eixos termes des d’una perspectiva positiva, com si foren sinònims de màxim esforç, de no deixar de “competir” pel domini de la pilota, del disc, de la zona o del que corresponga en cada esport, o fins i tot per a referir-se al màxim interès per mantenir a ultrança l’objectiu de superar a l’altre o uns altres; no obstant açò, tampoc en estos casos són conceptes realment similars ni amb els mateixos efectes reals. Així, que sembla important intentar fer un esforç de clarificació, perquè el que volem dir o fer i el que realment diem o acabem fent, siga el que segurament pretenem la majoria.

D’entrada podem assenyalar que “agressivitat” i “agressió” són termes que es refereixen a dimensions psicològiques humanes, mentre que “violència” és un concepte més ampli, de tall sociològic, que inclou la referència a la transgresión o forçament de normes o regles –escrites o no-, emprant quan és necessari la força o la seua amenaça per a vèncer possibles resistències. Com veiem, té un referent normatiu, alguna cosa que indica com han de ser les coses i amb el que es compara, la qual cosa depèn de cada societat, grup i/o moment històric. Així, segons les normes que regisquen, una determinada conducta serà considerada –o no- com a violenta i sancionable, considerant-se en eixe cas un comportament antisocial rebutjable socialment o fins i tot punible, si ja ha sigut normalitzat el seu rebuig en l’ordenament jurídic. Per exemple, fa no massa anys, es considera el més “normal” i poc o gens rebutjable, que se circulara amb cotxe sense cinturó o amb els xiquets xicotets en el seient de davant; ara, es considera que eixes conductes no són adequades i segures, i violen el codi de la circulació. Es prenem com a referència l’actual forma de considerar la violència de gènere i la comparem amb el que ocorria fa unes dècades, tampoc ens resultarà difícil establir aquestes distincions sobre el que ara es considera violència i abans no.

Aplicant aquest concepte a l’esport, hem de deixar molt clar quins són els comportaments que considerem violents, que inclourien des d’aquells que estan clarament sancionats per les lleis, decrets, reglaments i normatives de diferent nivells, com tots eixos altres que encara que no hagen sigut encara inclosos dins d’una normativa escrita i formal, però que sense lloc a dubte són rebutjables i que cal combatre. Per exemple, que un familiar o espectador cride des d’una graderia demanant que un jugador agredisca a un altre, ha de ser d’alguna manera identificat i, com menys, amonestat i corregit, quan no directament sancionat dins de les prerrogatives i el marge de maniobra amb les quals explique l’entitat/és responsables de l’activitat. En este sentit, hem de ser conscients que si ens esperem a fer-ho solament en aquells casos en què eixa violència tinga una forma visible, greu i amb ocupació de la força, segurament estarem arribant tard i per descomptat estarem fent desistiment de la nostra obligació de prevenir-ho, ja que sabem que eixes conductes greus solen venir precedides i encoratjades per altres menors, amb les quals som segurament massa benvolents (o indolents, que pare el cas és el mateix).

Respecte a la “agressivitat”, sabem que és una condició intrínseca a l’ésser humà, és a dir, hi ha una base filogenètica que fa que l’ésser humà siga una espècie amb capacitat i tendència a l’agressió. No obstant açò, no ens hem parat a pensar (o es desconeix) el que realment açò significa. D’entrada, no vol dir que estiguem “condemnats” a ser agressius necessàriament perquè és alguna cosa que forma part de la nostra naturalesa. Ací és necessari fer una distinció que si bé és tècnic-científica és molt important per les seues conseqüències: un impuls intrínsec no és equivalent a un impuls o necessitat biològica (com dormir, menjar o beure). En tots dos casos, tenen en comú és la base biològica i la tendència impulsiva a dur-ho a terme; però no obstant açò és diferent en altres aspectes. L’impuls biològic, encara que també puga adaptar-se, moderar-se i fins i tot en un cas extrem reprimir-se per complet, conduiria a efectes desagradables intensos en la persona i, en el cas extrem, fins i tot a la mort. És a dir, no es pot viure sense sadollar els impulsos biològics. Per contra, en el cas dels impulsos intrínsecs, estos són igualment modelables, ajustables i fins i tot eliminables, sense que no obstant açò supose necessàriament cap malestar intens o, en el cas, extrems la mort. Dit d’una altra forma, sense menjar, beure o dormir, no podem sobreviure, sense agredir (o sense cooperar o sense conducta sexual, que són altres dos impulsos intrínsecs) sí que podem fer-ho, fins i tot pot ser font de satisfacció, desenvolupament i benestar personal. Crec que la diferència és important i hem de tenir-la clara.

Quan no controlem l’impuls agressiu és quan podem dur a terme una “agressió”, que és el terme que fa referència precisament a la posada en pràctica d’aqueixa possible conducta. I les formes que esta pot adoptar són molt variades, des de les evidents agressions físiques o verbals, fins a formes més subtils, com quan fem córrer un fals rumor nociu o si trenquem una mica de valora per a l’altra persona. En el seu conjunt, la qual cosa tenen com a característica comuna és que hi ha una intenció de danyar, siga física, personal o socialment. És clar, que en l’esport hem d’identificar totes les formes d’agressió, incloent les “subtils”, renegar clarament d’elles i establir algun tipus d’estratègies per a prevenir-les d’una banda i sancionar-les per una altra. Açò solament és possible si tenim clar l’anterior, és a dir, que es pot fer per més que tinga a veure amb la nostra naturalesa humana.

Finalment, cal prendre consciència que quan emprem frases com “cal ser més agressiu en el joc”, “ens falta agressivitat per a guanyar”, etc., realment no crec que es pretenga dir que cal fer-li mal als altres esportistes, si no segurament altres coses, com que no cal rendir-se, que cal esforçar-se al màxim, que no cal deixar cap punt per jugar, etc. Però com no sempre distingim ben el que cadascú vol dir o el que cadascú sembla entendre amb les referències a l’agressivitat, potser el que podríem anar fent és emprar les paraules amb major precisió i usar estes segones que sí que no deixen marge de dubte. En açò, com en moltes altres coses al llarg de la història de la humanitat, certament que el costum pesa, però si iniciem el procés de canvi, segur que podríem anar millorant, perquè en açò de la violència i l’agressivitat, “no tot és el mateix”.